La guerra comercial disparada els darrers dies entre els EUA i la Xina és la culminació d'un procés que s'està gestant des de fa més d'una dècada. El 2016, encara sota l'administració Obama, els EUA van frustrar l'adquisició del fabricant de semiconductors alemany Aixtron per part d'un fons d'inversió xinès. Abans, el 2015, Obama va prohibir a Intel, Nvidia i AMD la venda de xips per la construcció d'un supercomputador xinès. Era la tercera vegada que un president americà emetia una ordre executiva similar. La primera, el 1990, quan George Bush va prohibir la venda de MAMCO, fabricant aeronàutic americà, a una empresa xinesa. La segona, el mateix Obama el 2012, quan va vetar la venda d'unes centrals eòliques properes a una base naval, novament als xinesos. La resposta xinesa a les reticències americanes a vendre tecnologia de semiconductors van tenir una resposta "a la xinesa": en pocs anys es van aixecar 170 fàbriques modernes de xips a la Xina. Les hostilitats tecnològiques tenen altres precedents: el 2010 Google i 34 empreses més d'alta tecnologia van denunciar un suposat ciberatac xinès, amb robatori de propietat intel·lectual. En paraules d'especialistes nord-americans, hi ha dos tipus d'empreses: les hackejades pels xinesos; i les que no saben que han estat hackejades pels xinesos.
"Amb la guerra comercial entre EUA i la Xina acabarem amb dues internets impermeables? Una trinxera dividint el ciberespai? No ho descartem"
Si alguns analistes diuen que el segle XXI va començar el 1989 amb la caiguda del mur de Berlín, ara podran afirmar que el segle XXII va començar el desembre del 2018, amb la detenció de la vicepresidenta de Huawei. S'ha aixecat un nou teló d'acer entre dos blocs antagonistes. La suposada guerra comercial no és tal: és una guerra tecnològica, pel control de tecnologies estratègiques que portaran al lideratge i a la supremacia mundial, entre elles el 5G (de la qual Huawei és avui líder absolut). La "fi de la història" que va anunciar Fukuyama no s'ha produït. Quan pensàvem que les democràcies lliberals eren el destí final del procés històric, i que el sistema combinat de llibertat econòmica i democràcia política era el més eficient, l'únic possible, i el punt de convergència de totes les societats mundials, enmig d'un irreversible procés globalitzador, ara emergeix un sistema alternatiu. Un neo-comunisme guiat per innovació tecnològica i autocràcia automatitzada. Un sistema que crea prosperitat en massa, sense llibertats individuals. "Per què necessitem votar si tenim tantes dades que ja sabem què volem", segons un ciutadà xinès.
Les conseqüències seran incalculables. De moment, a curt termini, els aranzels i les restriccions al comerç amenacen el creixement econòmic mundial. La decisió de Trump de condicionar les importacions xineses, i la resposta xinesa, perjudiquen directament empreses com Apple (que té la major part de la seva cadena de subministrament i manufactura a la Xina), Google (que perdrà part del seu mercat en els terminals de mòbil xinesos, com els de Huawei o Xiaomi, i veurà immediatament com la Xina desenvolupa un competidor a Android), o els fabricants de xips (Intel, Qualcomm o AMD), que veuen amenaçat també un dels seus principals mercats (la indústria tecnològica xinesa). Per no parlar de la disminució de vendes i increment de costos creats a la indústria automobilística (GM, Ford, Chrysler) i a altres empreses de la resta de sectors.
Com derivarà aquest conflicte? Crec que realment s'ha inaugurat una nova era, en la que el paradigma globalitzador es revertirà. Dos tecno-nacionalismes gegantescos (EUA i la Xina) s'enfronten en un escenari totalment digitalitzat. Abans, les guerres es dirimien físicament en camps d'operacions reals. Primer, amb exèrcits de línia i, en el darrer terç del segle XX, amb guerra de guerrilles. Ara el camp de batalla és virtual. I, com passaria en un conflicte real, les forces es replegaran i es crearan fronts entre les potències. Internet es podria dividir en dos: la internet d'influència americana (amb operadors, agents, i dades d'aquesta zona d'influència), i la internet d'influència xinesa (també amb els seus operadors, agents i fluxos de dades pròpies). Dues internets impermeables? Una trinxera dividint el ciberespai? No ho descartem.
"Emergeix un sistema alternatiu. Un neo-comunisme guiat per innovació tecnològica i autocràcia automatitzada. Un sistema que crea prosperitat en massa, sense llibertats individuals"
Però la fractura pot anar més enllà: si el paradigma de progrés actual es basava en un concepte de ciència oberta (mobilitat de científics, transparència i cooperació entre la comunitat científica mundial, que publicava en obert els seus descobriments per fomentar la ràpida propagació dels mateixos i la seva contribució al coneixement global), ara podria ser que la ciència es fracturés en dos sistemes tancats. Ciència tancada. EUA i els seus satèl·lits generant ciència i tecnologia pel seu ús estratègic, i la Xina fent el mateix. Amb velocitats diferents, amb secretisme i amb connexions i cooperació inexistent.
Si tot això és cert, Europa té un futur magre. Si tot això passa, Europa pot quedar desconnectada dels fluxos tecnològics, de coneixement i de progrés globals, tancats i circumscrits a les dues superpotències. Convertir-se en una espècie de Tercer Món decadent i precari. Sense la tecnologia dels líders, Europa serà un desert erm de competitivitat. Només hi ha una alternativa: avançar de forma molt decidida cap a un procés d'integració ferm i real. Guanyar sobirania tecnològica. Crear massa crítica de coneixement, tecnologia i mercat suficient per convertir-se en el tercer actor rellevant, per poder competir al nivell dels EUA i la Xina. Invertir de forma contundent en tecnologia i indústria del coneixement. Davant aquest escenari, em sembla escandalosa la miopia política generalitzada reflectida en les darreres eleccions i debats electorals. S'ha perdut la perspectiva geopolítica? Europa, last call. No queda temps. Ara o mai.