Xoc de civilitzacions

A una velocitat de vertigen, s’estan produint canvis transcendentals en la geopolítica mundial, que ens afectaran molt més enllà del que ens podem imaginar. Xina, un país que molta gent encara percep com a subdesenvolupat, s’està convertint en la potència dominant a un ritme que costa assimilar. En pocs anys, la Xina atraparà els Estats Units com a primera economia mundial. Cap al 2050, l’economia xinesa podria ser el doble de l’americana. Entre els seus plans (disciplinadament executats), Xina preveu esdevenir superpotència absoluta en indústria, ciència i tecnologia cap al 2030. Avui, la UE ja ha quedat enrere respecte a la Xina en inversió en R+D/PIB, i, en esforç brut en R+D la Xina ja està a punt d’atrapar els Estats Units. Entre els seus projectes emblemàtics recents, hem conegut que la Xina planeja un super-accelerador de partícules (Electron Positron Collider) per fer investigació fonamental en física, que suposa la construcció d’un túnel de 100 quilòmetres (el CERN de Suïssa té 27 quilòmetres). La Xina ha estat la primera nació a aterrar en la cara oculta de la lluna. Només són anècdotes davant de la potència del conjunt. La velocitat de creixement i de decisió, i la dimensió de les iniciatives i les inversions xineses estan lluny del que arribem a imaginar.

"La Xina és un estat-civilització cohesionat per un concepte soft d’unitat i homogeneïtat, i una estructura hard de control big data"

Per primer cop a la història, una potència oriental passarà, amb tota probabilitat, a exercir el lideratge mundial. Una potència que prové d’unes altres arrels filosòfiques, culturals i històriques, alienes a les nostres. Segons el periodista britànic Martin Jacques, les connotacions del possible lideratge mundial de la Xina són difícils de concebre. En primer lloc, perquè la Xina no és un Estat-nació com els coneixem a Occident. És un Estat-civilització, que no ha creat el seu ethos nacional en els darrers 300 anys, com molts dels estats-nació han fet, sinó que enfonsa els seus principis morals i socials a la dinastia Han (fa 2.000 anys). La Xina està cohesionada per un sentit de civilització. Un dels seus valors polítics fonamentals és la unitat (potser explicitat en el lema “un país, dos sistemes” popularitzat amb la reunificació de Hong-Kong). Aquest sentiment d’unitat té un substrat d’identitat: el sentit de pertinença a una sola cultura (la Han), cosa que els diferencia dels altres grans països del món (EUA, Índia, Brasil...) que gaudeixen d’una gran diversitat ètnica i cultural. D’altra banda, aquesta cohesió s’estructura i es comanda des d’un Estat i uns lideratges centralitzats que avui s’han reforçat amb la més sofisticada tecnologia digital. Si a Occident la legitimitat de l’Estat ve donada per la democràcia, a Xina l'Estat és el vertebrador de la vella civilització. I avui, la Xina és una autocràcia big data. Les autoritats xineses mesuren automàticament mitjançant tecnologies digitals (com el reconeixement facial) els moviments dels ciutadans, les seves converses a les xarxes socials, els seus registres mèdics, acadèmics i laborals, les seves compres... I amb tot això elaboren un rànquing de ciutadania que posiciona a l’individu en el context social, i el permet (o no) accedir a determinats serveis (des de transport fins a les universitats). El progrés personal, doncs, depèn d’un sistema d’incentius fixat top-down d’acord amb uns patrons de comportament.

La Xina és un Estat-civilització cohesionat per un concepte soft d’unitat i homogeneïtat, i una estructura hard de control big data. Els seus sistemes de formació de líders són selectius i meritocràtics. En paraules d’un inversor xinès “amb el nostre sistema polític, Donald Trump no hauria passat de governador de barri de ciutat de províncies”. En una estricta estructura piramidal, cada líder ha de demostrar èxits en la seva gestió abans d’accedir al següent nivell de lideratge. El progrés ha estat inqüestionable, i, malgrat els seriosos problemes de corrupció i contaminació, els xinesos semblen confiar en aquest sistema tecnocràtic, i malfien de la democràcia lliberal que, segons ells, deriva en populisme i polítiques de curt termini. Amb els ulls occidentals, i els referents de les velles democràcies lliberals, ens costa entendre l’acceptació del ciutadà xinès dels mètodes de progrés social que s’han creat al voltant de tecnocràcia, sistemes de dades i intel·ligència artificial. Però a la llum del concepte d’Estat-civilització, d’homogeneïtat i identitat cultural, i de constatació d’èxit (recordem que el 1978, quan Deng Xiaoping va començar la marxa al mercat de l’economia xinesa, el 90% de la població vivia amb menys de 2 dòlars diaris), s’entén millor la disciplina i acceptació xinesa per mètodes d’estructuració de la societat que, des d’aquí, ens semblen inquietants. El sistema xinès està funcionant, ha extret a mil milions de persones de la misèria, i s’encamina a dominar el món.

"I si les nostres dades, conduïdes per autopistes 5G, són desviades i 'hackejades' des de Beijing?"

Sigui com sigui, quan pensàvem que ens trobàvem al final de la història, i que la combinació de democràcia política i llibertat econòmica era la millor forma d’estructuració econòmica i social, un nou sistema tecno-nacionalista emergeix amb força i genera un terratrèmol en els equilibris globals. La disrupció geopolítica està servida. L’episodi de Huawei, la directora financera de la qual ha estat detinguda a Canadà i extraditada a Estats Units és només la punta de l’iceberg. Estats Units tem la pèrdua de l’hegemonia econòmica, i aquest temor s’explicita en la sospita que Huawei (com tantes altres empreses xineses forjades sobre la voluntat de crear campions nacionals) tingui connexions directes amb l’Estat xinès. I si les nostres dades, conduïdes per autopistes 5G, són desviades i hackejades des de Beijing? Dades de control de tràfic, de sistemes bancaris, d’hospitals o de defensa...

El politòleg americà Grahan Allinson fa un paral·lelisme amb la Grècia Clàssica. Segons l’historiador grec Tucídides, “va ser l’emergència d’Atenes, i la por que es va instal·lar en els espartans, el que va fer inevitable la guerra”. En els darrers 500 anys, en 16 ocasions la potència dominant al món ha estat superada per una potència emergent. En 12 d’elles, la tensió ha portat a la guerra. No crec que, en aquest cas, el món caigui a la trampa de Tucídides. Però una nova Guerra Freda està començant entre els Estats Units i la Xina. Una guerra que es lliurarà en el camp de la tecnologia i en la qual una potència oriental i no forjada en la tradició democràtica lliberal, aliena al que va representar el Renaixement, el Segle de les Llums, o la Revolució Francesa, pot sortir victoriosa.

"Si el fenomen xinès segueix el seu ritme de creixement i cohesió, potser arribarà un dia en què empreses locals (europees, espanyoles, i catalanes), comencin a rebre agressives propostes de compra per part d’empreses xineses, sense importar el preu..." 

Mentre una superpotència com Alemanya anuncia inversions estatals de 3.000 milions d'euros fins el 2025 per desenvolupar la intel·ligència artificial, la Xina anuncia inversions per 130.000 milions d'euros per dominar de forma absoluta aquesta tecnologia. Europa empetiteix. Si el fenomen xinès segueix el seu ritme de creixement i cohesió, potser arribarà un dia en què empreses locals (europees, espanyoles, i catalanes), comencin a rebre agressives propostes de compra per part d’empreses xineses, sense importar el preu... Si Europa no troba el seu lloc en aquest nou ordre, pot estar condemnada a esdevenir una exòtica península irrisòria en un món governat per la Xina.