En les dècades de 1960 i 1970 en la Universitat de Stanford, el psicòleg Walter Mischel va posar en marxa l'experiment del marshmallow (un marshmallow és una llepolia similar a un núvol, blandita i blanca) en el qual participaven xiquets i xiquetes de quatre anys. En començar l'experiment, els xiquets estaven en una habitació en la qual hi havia una cadira, una taula i un investigador. En la taula, únicament estava la llepolia. Els investigadors explicaven als xiquets que ells s'havien de marxar de l'habitació uns minuts i que deixaven al xiquet sol, i els oferien dues opcions: podien prémer un timbre perquè l'investigador tornara i menjar-se el marshmallow immediatament o bé esperar que l'investigador tornara per si mateix –per al que haurien d'esperar uns quinze minuts- i llavors podrien menjar-se no un, sinó dos llepolies. D'aquesta manera, els investigadors avaluaven quins xiquets preferien tindre un premi més xicotet però immediat enfront d'aquells que eren capaços d'esperar, resistint la temptació d'un deliciós marshmallow davant els seus ulls, per a rebre un premi més gran després de l'espera.
La investigació es va prolongar fins que els xiquets van créixer i es va estudiar com s'havien enfrontat als reptes de la vida, amb les seues parelles, amb els seus hàbits o en el desenvolupament de la seua carrera professional.
Nuria Oliver, una de les enginyeres en telecomunicacions més prestigioses i reconegudes d'Espanya, explicava en el seu capítol Erudits digitals inclòs en el llibre coral que vaig coordinar titulat Els nadius digitals no existeixen (Deusto, 2017), que “si utilitzem l'analogia de l'experiment del marshmallow, la tecnologia de hui dia, amb una quantitat il·limitada d'estímuls altament atractius per a les nostres neurones, és com un marshmallow constant per al nostre cervell.”
En els últims anys, l'experiència ens ha educat a adults i a xiquets a tindre-ho tot a colp de clic, a curt termini, sense que siga necessari esperar gratificacions a llarg termini amb premi afegit. Ja siga un like, un comentari o una compra en un e-commerce, la gratificació és immediata. Sense dilemes de llepolies.
María Zalbidea, periodista i especialista en tendències digitals deia aquesta setmana que els seus #NiñosAmazon “que ho tenen tot a colp de clic i ho volen tot i ja, sens dubte estan exercitant el valor de l'espera d'unes quantes coses”. De sobte, hem d'esperar. Ens han assegut en una habitació amb uns quants dispositius mòbils i una finestra al món, i no amb un botó, sinó amb milers d'ells, però hem d'esperar de manera col·lectiva perquè la corba s'aplane. I no quinze minuts, sinó, de moment, 15 dies més.
Durant l'espera, els likes i els comentaris estan deslligats, però les comandes online estan congelades. En uns casos per decisió del consumidor i en uns altres, per decisió del venedor que ha cessat tota activitat.
Alguns ecommerce en els quals compre de manera habitual criden la meua atenció quan comuniquen en les seues xarxes socials que s'adapten a l'espera –i a la caiguda en picat de les vendes- en un intent de respondre al dubte que moltes de nosaltres tenim: comprar o no comprar en temps vírics.
Exemple típic de comerç amb productes que no són de primera necessitat:
[Missatge de venda] No deixes escapar les nostres promos!
[Missatge d'espera] La teua comanda pot esperar?
[Opció 1] NO→ Comanda normal
[Opció 2] SI → Lliurament després de l'Estat d'alarma (segueix i t'expliquem com).
Si ara que estem confinats, estem gastant molt menys, què hem de comprar i què no? quins productes poden esperar i quins no? està mal comprar online productes que no són de primera necessitat? posem en perill als repartidors? Si comprem, ajudem als comerços al fet que la seua caiguda siga menys dramàtica? De nou, tots són preguntes que rebenten les respostes que créiem tindre.
En temps de #NiñosAmazon, ells i nosaltres tornem a trobar-nos amb el valor de l'espera.