Bolquers. Café. Sucre moreno. Farina. Ous.... Si no fóra pels primers, els productes de la meua llista de la compra podrien ser de coetanis d'un ciutadà de postguerra. Per què tohom està comprant farina aquests dies? O gastant la que tenia en aquell pot de vidre en el prestatge de dalt de tot de la cuina? Farina per a fer coques, magdalenes, masses de pizza. És la segona fase de la crisi que ens va ficar a tots el davantal quan no hi havia diners per eixir als restaurants: ara no es pot eixir. Ni als restaurants. Punt.
De la meua llista de la compra, el café ja no el gaste amb cafeïna. Fora vicis. La realitat és que cal posar ganes per a dormir millor i si la tassa del matí la podem reduir, doncs ja està fet. La llista de la compra la tinc en una llibreta a la cuina, com sempre, i ara és l'única imprescindible. La de persones amb les quals quedar, restaurants per tastar, concerts infantils per als quals comprar entrades les hem espaiat. Tot ajornat fins a nova ordre.
També la llista de pendents 'molt pendents'. Ho pensava aquest matí quan he trobat un post-it amb l'hora de la perruqueria. Havia d'haver anat el 13 de març i ja per decisió personal, vaig ajornar la cita. La perruquera, que és una d'aquestes professionals amb empresa petita a lloms que ara està patint a casa el tancament del seu negoci i mode de viure, em va preguntar: "Però la cita del dia 20 la mantenim, no?". Ignorants ambdues, vam acordar que parlàvem en uns dies. I fins a avui. Els autònoms en stand-by ja no estan en la llista de la compra de cap de nosaltres, compradors únics ara de productes de guerra (vírica).
Però és que ara, damunt, al País Valencià les conselleries d'Agricultura Ecològica i Economia, a través de les Direccions Generals de Treball, han acordat que avalaran per seguretat els ERTOs en el sector pesquer, donada "la dificultutat que poden presentar alguns vaixells i bucs per garantir la seguretat del seu personal". En una comunitat mediterrània, que factura 92 milions d'euros anuals amb confraries i comunitats, no tenir pescadors a la mar és una mala notícia. Les xifres parlen de 4.000 ocupacions en el sector, entre llocs de feina directes i indirectes, que depenen de la mar. Ocupacions ara com tantes altres que estan en pause, ja ho sé.
Però és que em fa por, per dir-ho suaument, que aquelles històries de postguerra que m'expliquen al caliu de receptes d'arengs i farinetes, no sonen tan llunyanes. Més que por, li tinc respecte a una llista de la compra que, d'ací a uns anys, puga semblar cosa d'avis.