En els últims dies tinc seriosos problemes per a diferenciar la realitat de la ficció. El confinament m'està afectant molt, com a tots, no obstant això mai vaig pensar que tindria dificultats per a distingir si una foto o una informació són certes a primera vista.
La presidenta de la comunitat de Madrid, Isabel Diaz Ayuso i l'alcalde de Madrid, José Luis Martínez-Almeida, posaven amb guants i mascaretes darrere del taulell d'un puesto de calamars a l'hospital de campanya de Ifema com a part del seu recorregut per a tancar el recinte. Confesse que quan vaig veure la foto vaig pensar que era falsa. Les seues poses i el que estaven fent em semblava tan irreal que vaig donar per fet que era un muntatge que es faria viral, com tants altres. Tan convençuda estava que la foto era un fake, que em vaig anar a Maldita.es a comprovar-ho. Però no, era real! Els dos polítics servint calamars. En fi.
El dissabte a la vesprada, abans de la meua eixida de les huit de la vesprada amb Bowie, em salta una notificació de la Cadena SER al mòbil: “El Govern permetrà trobades de fins a 10 persones en domicilis en la fase 1 de desescalada”. Els han hackejat la web als de la SER, aquesta notícia no pot ser certa, em dic. Però quan llig que, a més, en aquestes trobades domiciliàries s'haurà de mantindre la distància de seguretat, veig que van de debò encara que semble una broma. Ho fan amb intenció? Al·lucinant.
La confusió que està generant la desescalada i com s'està comunicant és d'una magnitud sense precedents. Tot són dubtes, tot són preguntes i no m'estranya, perquè el real ens sembla irreal i el que no està ocorrent és el que consideraríem normal que passara. Les fases, les franges, les edats, el que es pot o no es pot fer. En un moment tan incert com aquest, on el que necessitem són certeses a les quals agafar-nos, ens bombardegen amb informació complexa, confusa i plena de clivelles. En plena societat de la informació i la comunicació, em sent més desinformada que mai. Com pot ser que amb rodes de premsa diàries, setmanals, comunicats, decrets i tots el canals de comunicació haguts i per haver a la disposició dels governs, el flux d'informació que arriba a la ciutadania siga tan desastrós?
"En un moment tan incert com aquest, on el que necessitem són certeses a les quals agafar-nos, ens bombardegen amb informació complexa, confusa i plena de clivelles"
El passat 30 d'abril els autònoms teníem la nostra cita mensual amb la Seguretat Social. El Govern va oferir la possibilitat de demanar una moratòria per a ajornar aquesta quota d'autònoms i les següents durant la pandèmia. Ho vaig sol·licitar. No obstant això, hui dia no sé si ho han concedit o no. La resposta del meu assessor fiscal és tan desconcertant com desesperada. “No hi ha manera de saber-ho, Susana. És tal el col·lapse que tenen que no han resolt cap sol·licitud d'ajornament. Hi ha clients als quals li ho han carregat i uns altres als quals no. No et puc dir res més”.
Hui, 4 de maig, es poden obrir alguns comerços. Rafa Girbes que va tancar la seua perruqueria quan es va decretar l'Estat d'alarma, està tan enfadat com preocupat. “Nosaltres no obrirem. Els meus assessors m'han dit que fins que no hi haja un BOE oficial on estiga tot ben detallat amb les mesures de seguretat, aforament, persones que poden treballar, que no obrim… No se sap res, no és que la informació que ens arriba siga dolenta, és que no ens arriba!”.
Moltes de les seues clientes li escriuen perquè òbriga ja, però Rafa assegura que com no és gens clar, “preferisc salut abans que bellesa”. Han obert una llista d'espera i quan els especifiquen les normes per a treballar dins del saló, començaran a avisar i a donar cites. “Farem jornades de 12 hores, dissabtes vesprada inclosos. Atendrem a tota la nostra clientela, però no sabem quan”.
Quan li pregunte per l'ERTO que va fer al març i com farà per a recuperar a tota la plantilla si no pot funcionar al 100%, em diu que està molt cabrejat. “Aquesta és la pregunta que ens fem tots, Susana. El dilluns hi haurà establiments oberts i no hi ha res escrit en cap lloc. Això és pa’ cagar-se”. Rafa es fa mil preguntes i els assessors no li poden donar les respostes, perquè no les tenen.
Veig sovint en xarxes socials el comentari “vinga, que ja quasi eixim”. I jo em pregunte, eixim on?