El sector dels cítrics valencians està revolucionat en les últimes setmanes per les imatges de les taronges podrint-se per terra i romanent, sense collir, en les branques dels arbres. El sindicat agrari La Unió de Llauradors i Ramaders estima unes pèrdues de 130 milions d'euros. Les pluges i un acord desfavorable de la Unió Europea amb Sud-àfrica són les causes directes, però no cal tirar molt enrere en l'hemeroteca per adonar-se compte que la taronjavalenciana està en perill d'extinció des de fa anys per la competència estrangera, però també per altres problemes estructurals. Què passa?
Envelliment dels llauradors i abandonament de les terres
En primer lloc, ens trobem amb un problema molt complex i de difícil solució: l'envelliment dels agricultors. L'Associació Valenciana d'Agricultors (AVA-ASAJA) estima que l'edat mitjana del camp valencià està al voltant dels 60 anys. Quan moren, les terres passen als fills, que ja es dediquen a altres menesters i abandonen les terres.
El llaurador i responsable de l'empresa Elements de Vila-real, Hèctor Molina, explica que són moltes les dificultats que dissuadeixen als joves que volen dedicar-se al camp: és complicat accedir a les terres i als crèdits, són moltes les despeses que han d'afrontar i necessiten vendre les taronges a un preu mínim de 50-60 cèntims el quilo "per sobreviure". Això, conta, és gairebé impossible quan al costat hi ha llauradors jubilats que, per costum i perquè ja no viuen d'això, venen la producció a 10 cèntims. "Estan fent molt de mal a qui es vol incorporar", denuncia.
El País Valencià lidera la taxa d'abandonament de terres a l'Estat espanyol amb més de 163.000 hectàrees
Molina afegeix que les ajudes de l'administració no arriben als més joves: "El Pla de Desenvolupament Rural 2016-2020 ha donat 247 milions d'euros, dels quals només 10 milions han arribat a joves agricultors. Conec molts casos als quals se'ls han denegat ajudes que ja estaven aprovades".
Tot això fa que el País Valencià lidere la taxa d'abandonament de terres a l'Estat espanyol amb més de 163.000 hectàrees, segons les dades del Ministeri d'Agricultura. I els cítrics són dels més perjudicats: en els últims cinc anys han perdut més de 9.000 hectàrees.
La pressió de la gran indústria sobre els preus
Molina recorda que el problema de les taronges importades que rebenten preus no és nou: "En 2012 jo ja vaig clamar contra uns cítrics d'Uruguai que es venien en un Carrefour que estava a menys d'un quilòmetre de distància dels camps d'unes amigues que estaven tirant per terra la collita de Navelines".
"Tots tenim la responsabilitat que les taronges es venguen per sota dels costos de producció: des dels productors, fins a la gran indústria i els consumidors, que compren un producte que no hauria de comprar", apunta.
"Ara es busca el cítric valencià –continua reflexionant-, però és una compra ètica? Crec que no. Si es compra al llaurador a 10 cèntims el quilo, quan el cost de producció establert per l'Institut Valencià d'Investigacions Agràries (IVIA) marca el doble, s'està venent per sota. Aleshores, crec que algú està cometent una irregularitat en la cadena alimentària".
Cristóbal Aguado (centre) AVA ASAJA en el balanç de 2018
L'agricultor apunta com a un dels culpables al "gran comerç valencià", amb "gerents valencians" i que "té explotacions i un gran negoci en Sud-àfrica". Un d'eixos responsables, assegura, li va "ensenyar fotos de super-mega-finques en Sud-àfrica".
De moment, cap llei estatal o europea prohibeix clarament vendre a pèrdues, cosa que sí que s'acaba de regular en França. En aquesta línia, el president d'AVA, Cristóbal Aguado, ha demanat la creació d'una "Agència Europea de preus de cost" per treballar en eixa línia.
Un cooperativisme que no funciona
El castellonenc Hèctor Molina també és molt crític amb el cooperativisme del sector agrari valencià. El dibuixa com un comerç que aglutina una sèrie de socis, però que no és propietària de cap de les finques, enfront del model basc o català on es tracta d'agrupacions de productors, lògicament amb terres.
La cooperativa agrària valenciana –no només la relativa als cítrics- ofereix la possibilitat als propietaris de collir la producció, fer la poda, polvoritzacions i fumigacions a canvi d'un cost. Però si hi ha problemes durant una campanya (si pedrega, plou o hi ha robatoris), el propietari "ha d'apanyar-se-les". "L'única preocupació de la cooperativa és pagar nòmines i maquinària, no baralla per un preu just per al llaurador. No treballa pel soci i són els lobbys els que ho manegen tot", sosté Molina.
Poca diversificació de varietats
Molina apunta a una altra errada històrica en la citricultura valenciana: la poca diversificació de les varietats cultivades. Aquestes poden ser de l'IVIA i en eixe cas són de propietat oberta, per això les Clemenules, per exemple, estan tan esteses; o bé estar protegides per royalties, uns cànons que fa que es paguen més cars però que, a canvi, asseguren un preu de venda del cítric.
"Si el plançó habitual costa entre 3 i 8 euros, un nou amb royalties pot arribar als 25 euros; t'asseguren un bon preu després, fas càlculs i potser amortitzes en set anys. Però qui et diu que en quatre anys no s'enfonsarà eixe preu? Les grans corporacions tenen un percentatge molt gran d'eixes varietats i poden rebentar-les", explica.
Per això, defensa la importància de què el llaurador "siga professional, estiga cada dia en el camp i siga comercial" i creu que "històricament ha comés l'error d'oblidar-se de la venda del producte".
Una IGP encara poc coneguda
Cada vegada més els consumidors estan més conscienciats de la importància de comprar local per qüestions socials (sostenibilitat del teixit econòmic autòcton) i mediambientals (petjada ecològica). Una bona manera de garantir la qualitat i l'origen dels productes són els segells de Denominació d'Origen i d'Indicació Geogràfica Protegida (IGP).
En el cas de les taronges i clementines, existeix la IGP Cítrics Valencians. El problema és que, hui dia, encara no és una marca molt coneguda: empara una superfície de cultiu de 183.000 hectàrees repartides per les comarques d'Alacant, València i Castelló, però segons l'última memòria feta pública (2016), només estan inscrites en el segell 9.338 hectàrees, és a dir, el 5,10% del total.
Molina: "Tots tenim la responsabilitat que les taronges es venguen per sota dels costos de producció"
Cristóbal Aguado defensa que la IGP és "el camí a seguir" i té "un gran potencial" per a distingir el producte local del forà, però considera que encara és "l'assignatura pendent". Hèctor Molina demana que "es gasten diners i la promocionen", tot i que ell fa una crida a anar més enllà del segell i augura que "el gran luxe del segle XXI serà poder posar-li cara, noms i cognoms als nostres productors".
El consell regulador de la IGP ha revelat en el balanç de l'any 2018 que ja s'han adherit al segell dotze cadenes de supermercats i ha anunciat que en 2019 llançaran, conjuntament amb altres 20 IGP i DO, una campanya de promoció en premsa escrita, digital, xarxes socials i canals de cuina en televisió. Serà aquesta part de la salvació de la taronja i del seu paisatge tradicional i sentimental valencià?
L'acord de la UE amb Sud-àfrica
La gota que ha fet vessar el got i que ha posat els llauradors valencians en peu de guerra les últimes setmanes ha estat l'acord que va firmar fa dos anys la Unió Europea amb Sud-àfrica. Un document de 2.500 pàgines amagava un tracte desfavorable: ampliava un mes i mig el període d'importació de cítrics africans sense aranzels (del 15 d'octubre al 30 de novembre, superposant-se així amb la campanya valenciana) i aquests els anava reduint un 16% de forma progressiva fins a arribar a un 2025 on el país africà no pagarà res per exportar cítrics a Europa.
Els sindicats agraris van explicar l'assumpte als eurodiputats espanyols i van aconseguir que 36 votaren en contra, tot i que 8 diputats del PP i un d'UPyD van votar a favor i 9 del PSOE es van abstenir.
Els noms propis de la taronja
Hi ha al voltant de 100.000 productors de cítrics en tot l'Estat espanyol, uns 600 operadors comercials (també coneguts com a exportadors) i unes poques empreses de la gran distribució. Fonts del sector expliquen que el gran problema del preu és que "es posa de dalt a baix, i no de baix a dalt" i tots, evidentment, volen afegir el seu marge de benefici.
El món de les comercialitzadores està prou atomitzat, però els tres grans noms, per volum i facturació, serien tres: Antonio Muñoz-AMC Group, amb seu en Múrcia i molts camps en València; Martinavarro d'Almassora, ampliant superfície citrícola en Andalusia i que, entre altres, fa productes de quarta gamma per a Mercadona; i la valenciana Anecoop, una cooperativa de segon grau (cooperativa de cooperatives), que funciona com una central de compres dels seus socis.
Quant a les empreses de la gran distribució estarien les conegudes Mercadona, Consum, Carrefour, Aldi, Lidl o Alcampo, a més d'altres del mercat europeu com Tesco. Val a dir que el primer país comprador de cítrics espanyols és Alemanya, seguit de França i Regne Unit.