Quan l’altre dia veia per televisió el Girona-Barça, vaig tenir un dubte sobre quin era el meu estil de vida: culer sensat, content de les gestes del més que un club al llarg dels darrers anys, ufanós d’haver parlat almenys una vegada a la vida amb Cruyff, Messi, Guardiola, Alexia, Rexach o Piqué, seguidor de Roger Vinton quan va dir fa uns dies a l’entrevista amb Elena Busquets, aquí a VIA Empresa, que al meu equip estan canviant empresaris per financers, em vaig alegrar que guanyés el Girona. He traït el meu estil de vida, en el qual ser del Barça és un element més de ser bon català, sensat, culte, benpensant, amb una dosi intermèdia entre el seny i la rauxa?
El savi Vinton, autor de La teranyina blaugrana, diu que el Barça té “un balanç molt desequilibrat, amb un passiu molt elevat i amb grans incerteses de futur”. És a dir, formo part de la segona corona d’un club amb més incerteses que capacitat de victòries. El meu vessant d’espectador i animador d’uns colors i d’uns sentiments de pertinença pot derivar en desencís, neguit i abandó. Què faré en aquests minuts setmanals que li dedico? La pràctica esportiva i la contemplació dels èxits (i fracassos) del teu club són elements que acompanyen l’estil de vida; pots ser del Madrid, però això ja són figues d’un altre paner.
El concepte d’estil de vida es desferma a la història als feliços 1920, quan de cop les ciutats prenen possessió de la modernitat i s’omplen de llum
El concepte d’estil de vida es desferma a la història als feliços 1920, quan de cop les ciutats prenen possessió de la modernitat, s’omplen de llum, s’amplia la vida nocturna de jazz i cabaret, neixen els grans magatzems i la iniciàtica classe mitjana percep que viu confortablement; la industrialització que porta més de cent anys ha quallat i ha desterrat les penúries històriques; la classe emergent desitja gaudir de la vida i dels plaers: crea una nova forma de ser.
Jo no dic que ser del Barça sigui un estil de vida, però sí que forma part d’una personalitat que acompanya els interessos, les activitats, les opinions i a la vegada configuren la representació social que se’n fa de tot aquest entramat. I si em trontolla el Barça per allò que deia en Vinton del balanç desequilibrat, el passiu elevat i la incertesa de futur, quan observo els altres aspectes que configuren la meva manera de ser, temo que no és gens menys.
Soc a mig camí entre la lectura en paper i digital; el mateix em passa amb el cinema o la música en sala o a les plataformes; compro majoritàriament de forma presencial, però conec els avantatges de fer-ho en línia. Uso la IA en força facetes de la meva vida, però encara roman la recança de si m’estan mentint. Tremolo quan un banc gran vol adquirir un altre ben gestionat i amb visió de pimes, perquè desapareixeria una manera de fer més propera; les fusions només tenen una raó de ser que és crear conglomerats cada cop més grans i allunyats dels clients. Tinc por de debò quan m’ofereixen productes o serveis cada cop més ràpids, cada cop més potents perquè sostinc que allò d’altius, citius et furtius és un bon lema esportiu, però no es pot traslladar a tot en la vida. Té raó Bauman quan repeteix incessantment a la seva obra que vivim en una societat líquida. Excitant, però de transició. D’abandó de molts aspectes coneguts per endinsar-nos en molts massa desconeguts. La derrota del Barça m’ha deixat melancòlic, però sempre ens quedarà Girona.