Els continguts del programa No Pot Ser de TV3 sorprenen setmana a setmana la seva audiència de la mateixa manera que sorprenen el seu presentador el moment de l’enregistrament. Aquesta setmana, i en ple debat de si convé obrir les escoles i de com serà l’educació post-confinament, hem pogut veure el capítol dedicat a l’educació. Recomanat per a pares, fills i avis que no van poder estudiar i que ara poden.
El tema interessa i més en la situació actual; les xifres així ho demostren. Unes 720.000 persones van connectar en un moment o altre amb el programa i va fer una quota de pantalla del 15,8% amb 418.000 espectadors de mitjana liderant la seva franja horària.
El programa partia del debat maniqueu de “tecnologia sí, tecnologia no” a l’aula mentre hi afegia tota una sèrie de matisos fins a portar-nos a fer-nos preguntes que determinaran el nostre futur.
"El cas del David Calle és paradigmàtic: amb 40 milions d’alumnes és el tercer canal educatiu de Youtube de llengua espanyola"
El programa començava en una immersió en un dels futurs possibles de l’educació en una aula-plató d’ensenyament no presencial de la universitat de Harvard. Amb la professora al mig d’un inabastable amfiteatre de pantalles —una per alumne— la imatge recordava massa a una aula del segle XIX amb el professor impartint una classe magistral. Un déjà vu amb pantalles enlloc d’alumnes. Aital solució només és a l’abast d’institucions com Harvard i l’Ivy League nordamericana que encara gaudeixen d’un capital monetari i reputacional que canvia de mans en una economia digital.
Em va semblar més interessant el model Kahn Academy —la universitat no presencial més gran del món— que és el mateix que el del professor de matemàtiques David Calle i la seva plataforma Unicoos, o el del popular Youtuber Jaime Altozano i les seves meravelloses classes magistrals musicals: passió pel que saps, passió per ensenyar-ho i la tecnologia mínima. El cas del David Calle és paradigmàtic: amb 40 milions d’alumnes és el tercer canal educatiu de Youtube dels de llengua espanyola.
El programa també va mostrar la contraposició de dos models educatius de dues escoles diferents, l’una a Castelldefels on els llibres han estat substituïts per iPads i l’altra sense tecnologia, paradoxalment a Silicon Valley on els magnats dels bits porten els seus fills. Són models enfrontats o són complementaris? Signo les paraules de David Bueno, director de la càtedra de neuroeducació de la UB: “No sabem quin és el camí més correcte, però el que sí està clar és que els extrems mai no acaben de ser del tot bons.”
Una reflexió: quan pensem en tecnologies de la informació i la comunicació sovint pensem exclusivament en tecnologies digitals —o electròniques si m’apureu— i oblidem que la parla, l’escriptura, l’alfabet i el llibre en format codex son també tecnologies de la informació i la comunicació que han anat entrant als sistemes d’ensenyament al llarg de la història. Només recordar que Sòcrates no va escriure mai res perquè creia que l’escriptura ens faria disminuir la capacitat memorística.
"Només recordar que Sòcrates no va escriure mai res perquè creia que l’escriptura ens faria disminuir la capacitat memorística"
El programa acaba amb una lliçó magistral de Mark Prensky, el creador del concepte “nadius digitals”. És un concepte que va fer fortuna en el seu moment però amb el pas del temps ens n’hem adonat de l’error fins al punt de constatar-ne la seva inexistència. Ho explica molt bé el llibre Los nativos digitales no existen, un recull d’articles a cura de Susana Lluna, col·laboradora d’aquest diari.
La tesi de Mark Prensky és que com més tecnologia a l’aula millor, al cap i a la fi el futur que espera a la canalla és tecnològic. I si el tuitar els fa perdre l’escriure, cap problema ja que moltes de les habilitats que avui trobem imprescindibles ho són perquè encara som avui i les màquines no les saben fer prou bé, de moment. De la mateixa manera que vam deixar d’aprendre a fer arrels quadrades a mà quan “La Caixa” va començar a regalar calculadores, d’aquí a no-res no caldrà que aprenguem a escriure a mà o a dibuixar, perquè no ens caldrà.
"La tesi de Mark Prensky és que com més tecnologia a l’aula millor, al cap i a la fi el futur que espera a la canalla és tecnològic"
El Sr. Prensky és molt bo i les reflexions que fa són pertinents i amb un punt de provocació que fa reflexionar fins a fer-te dubtar de conviccions que creies profundes. La seva manera de parlar, de raonar, de somriure, d’empatitzar amb l’entrevistador, les seves pauses, els seus exemples, els gestos, les mirades transmeten tanta informació com la que verbalitzar. Quan ja em tenia convençut de que ja podia llençar la tinta i les plomes amb les que practico cal·ligrafia me’n vaig adonar de la magnitud de la gran lliçó que acabava de fer. La imatge em va recordar un professor del segle XIX impartint una classe magistral en un d’aquells inabastables amfiteatres on els alumnes érem tots els que miràvem el “No Pot Ser”. Déjà vu.