A principis del segle XX, no existia el prêt-à-porter ni les grans cadenes de roba, i difícilment dues persones coincidien en una mateixa sala vestides igual. El més habitual en aquella època era que les persones, sobretot les dones, compressin roba a metres perquè després el modista els fes les peces de vestir a mida. En aquest context, el 1903, va néixer Ca l'Arxer, una botiga tèxtil que en un primer moment es va ubicar al carrer Major de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà).
Els propietaris eren la Conxita i la Rosina Bosch, i els seus respectius marits. Al cap d'un temps, la Rosina i el seu marit van marxar a Barcelona per muntar una fàbrica de guants, barrets i bufandes -que no va fer gaire fortuna- i la Conxita i en Francesc Arxer es van quedar al capdavant de la botiga. Van ser uns bons anys, i fins i tot es van traslladar a un local més gran a la plaça Maragall. Venien roba per metres, complements i roba per la llar.
Ca l'Arxer és una de les poques cases de roba que queden a Sant Feliu de Guíxols / Cedida
Els temps feliços es van truncar amb l'arribada de la Guerra Civil. En aquell moment, Ca l'Arxer havia tornat a canviar de lloc i estava situada al carrer Verdaguer. Els seus propietaris havien de tancar durant moltes hores, ja que vivien sota l'amenaça permanent dels bombardejos del Canàries, un buc de guerra que solia atacar la zona. De fet, per evitar aquest patir constant, el que feien era marxar a casa d'uns amics a Castell d'Aro -a uns 10 quilòmetres- i cada dia anaven i tornaven caminant.
La manca de transport feia que la cerca de gènere a la capital fos una autèntica odissea
Un cop va acabar la guerra i en Jaume, el fill de la Conxita i en Francesc, va tornar del front, es va posar al capdavant del negoci. La botiga va tornar a rutllar, però tampoc va ser una època fàcil, ja que ni la gent tenia molts diners ni era fàcil aconseguir gènere. De fet, la manca de transport feia que la cerca de gènere a la capital fos una autèntica odissea.
Tot i les adversitats, Ca l'Arxer va seguir endavant, i fins ben entrats els 70 van vendre molts metres de roba, tant per fer roba per a les persones com per a la llar. També seguien tenint sortida els complements, sobretot a l'hivern, que era quan feia més fred. Amb l'arribada de les botigues de confecció, però, el negoci de la roba per metres va caure en picat. Va ser llavors quan en Jaume va decidir apostar fort per la llenceria de casa, que abans dels 90 ja era la font principal d'ingressos.
El negoci de la roba per metres va caure en picat amb l'arribada de les botigues de confecció
Un negoci amb un futur poc clar
L'arribada de les grans superfícies, però, els va aigualir la festa. Primer va ser El Corte Inglés, a Girona, i després Ikea i altres botigues similars als voltants de Barcelona. "La gent ja no busca la qualitat per la roba de casa. Comprar llençols nous, per exemple, és molt menys prioritari que estrenar una brusa o uns pantalons", admet la Conxita, néta d'una de les fundadores.
Fa cinc anys que ella es va jubilar i va traspassar el negoci a una de les seves nebodes, que l'aguanta tot i la competència que els fan les grans multinacionals que poden vendre roba per la llar a preus molt més baixos. La Conxita explica que durant els anys de la bombolla immobiliària hi va haver una punta de feina, sobretot en productes com les cortines. També van treure rendiment a la seva fama dins el poble, que els va permetre tancar acords amb agències immobiliàries que feien servir els seus teixits per preparar les cases.
"La gent ja no busca la qualitat per la roba de casa. Comprar llençols nous és molt menys prioritari que estrenar una brusa o uns pantalons"
Ara la cosa ha canviat, i la Conxita no té molt clar si Ca l'Arxer podrà arribar a fer cent anys més. "La clau és anar descobrint què vol la gent, i ser prou hàbil per si veus que una cosa no té sortida no vendre-la més. També fem moltes més ofertes i oportunitats", conclou.