27
de Desembre
de
2016
Act.
27
de Desembre
de
2016
La sopa de galets i els canelonssón plats que no poden faltar per Nadal. Són dos clàssics a taula a Catalunya, tan tradicionals com ho són les pastes que elabora la família Sanmartí a Caldes de Montbui des de fa més de tres segles. Fan els clàssics macarrons i espaguetis, però també formes més creatives i cridaneres. I sempre seguint la mateixa recepta que anys enrere, la que barreja sèmola i aigua i que compta amb un procés minuciós d'assecatge.
Així és com ho explica l'actual director de Pastes Sanmartí – també coneguda com la pasta de Caldes-, Carles Sanmartí. Ell representa la vuitena generació que treballa per mantenir activa la companyia, però braç a braç amb la seva filla, la que algun dia agafarà les regnes. I és que com es pot deixar caure una companyia que ha aconseguit mantenir-se dempeus des del 1.700? "L'empresa com a tal es va crear el 1.845, que és quan es va industrialitzar el procediment", corregeix el director, "tot i que el procés de fabricació i manipulació comença a fer-se el segle XVIII amb els pagesos del poble que portaven blat, el molien i feien la pasta".
Aquesta "petita empresa", com recorda Sanmartí, elabora cada dia prop de 1.500 kg de pasta, compta amb una desena de treballadors i no supera el milió d'euros de facturació. Tanmateix, és tot un símbol del municipi vallesà i una de les marques de pasta que ha aconseguit conquerir el paladar dels consumidors més estrictes.
Patrimoni històric i cultural de Caldes
En més de 150 anys de recorregut de la companyia, són diverses les mans que han conduït la fàbrica. Això suposa diferents estils de lideratge i estratègies adaptades a cada moment, però no és sinònim de canvis constants en la maquinària. "Fa 80 anys que tenim la mateixa tecnologia, només hi ha l'excepció d'una màquina que en té 18", explica el director, "i no ho fem per romanticisme, és perquè ha anat passant d'un a l'altre i sempre ha funcionat". I és que reconeix que ell mateix va intentar renovar-ho tot amb tecnologia més innovadora, però res va anar més enllà d'algunes proves: "No va funcionar. Vaig decidir que mai més tocaria res i fins avui en dia no ho he fet".
Sanmartí repeteix de nou que és una companyia petita i amb un espai reduït, per això a l'obrador s'hi pot accedir directament des de la botiga, situada al costat de l'església de Santa Maria de Caldes de Montbui. La façana es reconeix de lluny per un gran galet penjant al costat de la porta, el qual ja s'ha convertit en un símbol del municipi. "Quedo parat els dissabtes i els diumenges amb la quantitat de fotografies que es fan del galet. Ja és representatiu del nucli antic i de la població", relata amb il·lusió.
Cada any passen entre 2.500 i 3.000 persones per les instal·lacions, apunta; i afegeix tot seguit que aquesta és la seva manera de promocionar-se: "No fem anuncis a la televisió ni a la ràdio, el més efectiu és que la gent vingui, vegi i compri el producte si vol".
Adaptar-se al mercat amb noves receptes
El repte de cada any és introduir un producte nou al catàleg. Tenen des dels macarrons de tota la vida –el més venut- fins a trompetes, passant per espirals de colors, espaguetis amb tinta de calamar o meravella integral. Per al pròxim any, el repte és incloure la pasta ecològica a lallista de 52 referències que ja tenen.
Malgrat les incorporacions que s'han anat fent amb el temps, la matèria primera segueix venint d'allà mateix: d'Osca. "Fa molts anys que ens proveeixen i quan hem volgut canviar, hem vist que la qualitat no és la mateixa". Només els cal la sèmola d'aquest blat aragonès, l'aigua de Caldes i posar a assecar el producte en safates de fusta després de l'elaboració. "Tot és un procés únic", destaca Sanmartí, "som els únics que ho fem així i és el que dóna un gust especial, un valor afegit".
Excel·lència també al punt de venda
El 80% de les vendes es fan a Catalunya, mentre que la resta es reparteix entre Espanya i el Regne Unit, principalment, i en alguns establiments d'Alemanya, Polònia i els Estats Units.
El producte es troba principal en botigues tradicionals i especialitzades, aquesta era la idea principal. No obstant això, a Catalunya també es comercialitza en alguns supermercats de Sorli Discau i Caprabo. "A Sorli hi som perquè estàvem en unes botigues de Sabadell que la cadena va comprar fa 10 anys, però amb el requisit de mantenir els productes que havien fidelitzat la clientela. A Caprabo, en canvi, estem presents com a producte de proximitat. No estem als lineals, estem en expositors nostres diferenciats dels altres", explica.
Tant als supermercats com a les botigues de barri la pasta té el mateix preu, és l'única condició que Sanmartí demana quan distribueix a un nou establiment. "Les cadenes sempre van una mica en perjudici de tot, nosaltres ens marquem", justifica, "la gran sort és que tenim una producció limitada i això mai ens ha anat al darrere, no tenim la necessitat de malvendre ni d'anar a llocs que no ens interessen".
Aquesta filosofia és el que els va permetre superar la crisi "perfectament bé i sense cap tipus de problema". Va caure l'hostaleria, reconeix Sanmartí, que recorda el nom d'alguns restaurants que van haver d'abaixar la persiana. Tanmateix, cada any s'han imposat un mínim creixement i, assegura, ho han aconseguit.
Així és com ho explica l'actual director de Pastes Sanmartí – també coneguda com la pasta de Caldes-, Carles Sanmartí. Ell representa la vuitena generació que treballa per mantenir activa la companyia, però braç a braç amb la seva filla, la que algun dia agafarà les regnes. I és que com es pot deixar caure una companyia que ha aconseguit mantenir-se dempeus des del 1.700? "L'empresa com a tal es va crear el 1.845, que és quan es va industrialitzar el procediment", corregeix el director, "tot i que el procés de fabricació i manipulació comença a fer-se el segle XVIII amb els pagesos del poble que portaven blat, el molien i feien la pasta".
  |
| Antigues treballadores i maquinària de la companyia. Cedida |
Aquesta "petita empresa", com recorda Sanmartí, elabora cada dia prop de 1.500 kg de pasta, compta amb una desena de treballadors i no supera el milió d'euros de facturació. Tanmateix, és tot un símbol del municipi vallesà i una de les marques de pasta que ha aconseguit conquerir el paladar dels consumidors més estrictes.
Patrimoni històric i cultural de Caldes
En més de 150 anys de recorregut de la companyia, són diverses les mans que han conduït la fàbrica. Això suposa diferents estils de lideratge i estratègies adaptades a cada moment, però no és sinònim de canvis constants en la maquinària. "Fa 80 anys que tenim la mateixa tecnologia, només hi ha l'excepció d'una màquina que en té 18", explica el director, "i no ho fem per romanticisme, és perquè ha anat passant d'un a l'altre i sempre ha funcionat". I és que reconeix que ell mateix va intentar renovar-ho tot amb tecnologia més innovadora, però res va anar més enllà d'algunes proves: "No va funcionar. Vaig decidir que mai més tocaria res i fins avui en dia no ho he fet".
 |
| Fa 80 anys que utilitzen la mateixa tecnologia per produir la pasta. Cedida. |
Sanmartí repeteix de nou que és una companyia petita i amb un espai reduït, per això a l'obrador s'hi pot accedir directament des de la botiga, situada al costat de l'església de Santa Maria de Caldes de Montbui. La façana es reconeix de lluny per un gran galet penjant al costat de la porta, el qual ja s'ha convertit en un símbol del municipi. "Quedo parat els dissabtes i els diumenges amb la quantitat de fotografies que es fan del galet. Ja és representatiu del nucli antic i de la població", relata amb il·lusió.
Cada any passen entre 2.500 i 3.000 persones per les instal·lacions, apunta; i afegeix tot seguit que aquesta és la seva manera de promocionar-se: "No fem anuncis a la televisió ni a la ràdio, el més efectiu és que la gent vingui, vegi i compri el producte si vol".
Adaptar-se al mercat amb noves receptes
El repte de cada any és introduir un producte nou al catàleg. Tenen des dels macarrons de tota la vida –el més venut- fins a trompetes, passant per espirals de colors, espaguetis amb tinta de calamar o meravella integral. Per al pròxim any, el repte és incloure la pasta ecològica a lallista de 52 referències que ja tenen.
Malgrat les incorporacions que s'han anat fent amb el temps, la matèria primera segueix venint d'allà mateix: d'Osca. "Fa molts anys que ens proveeixen i quan hem volgut canviar, hem vist que la qualitat no és la mateixa". Només els cal la sèmola d'aquest blat aragonès, l'aigua de Caldes i posar a assecar el producte en safates de fusta després de l'elaboració. "Tot és un procés únic", destaca Sanmartí, "som els únics que ho fem així i és el que dóna un gust especial, un valor afegit".
 |
| Assecatge del producte en safates de fusta. Cedida. |
Excel·lència també al punt de venda
El 80% de les vendes es fan a Catalunya, mentre que la resta es reparteix entre Espanya i el Regne Unit, principalment, i en alguns establiments d'Alemanya, Polònia i els Estats Units.
El producte es troba principal en botigues tradicionals i especialitzades, aquesta era la idea principal. No obstant això, a Catalunya també es comercialitza en alguns supermercats de Sorli Discau i Caprabo. "A Sorli hi som perquè estàvem en unes botigues de Sabadell que la cadena va comprar fa 10 anys, però amb el requisit de mantenir els productes que havien fidelitzat la clientela. A Caprabo, en canvi, estem presents com a producte de proximitat. No estem als lineals, estem en expositors nostres diferenciats dels altres", explica.
Tant als supermercats com a les botigues de barri la pasta té el mateix preu, és l'única condició que Sanmartí demana quan distribueix a un nou establiment. "Les cadenes sempre van una mica en perjudici de tot, nosaltres ens marquem", justifica, "la gran sort és que tenim una producció limitada i això mai ens ha anat al darrere, no tenim la necessitat de malvendre ni d'anar a llocs que no ens interessen".
Aquesta filosofia és el que els va permetre superar la crisi "perfectament bé i sense cap tipus de problema". Va caure l'hostaleria, reconeix Sanmartí, que recorda el nom d'alguns restaurants que van haver d'abaixar la persiana. Tanmateix, cada any s'han imposat un mínim creixement i, assegura, ho han aconseguit.