La possible aprovació de la Llei de l’Agència de la Natura al Parlament de Catalunya ha aixecat una allau de posicions en contra d’entitats sectorials i d’àmbit territorial. El conseller Damià Calvet, en declaracions recents, afirmava que la gènesi del malestar eren els preus dels productes agraris, malestar que hauria buscat una vàlvula per expressar-se contra la nova Llei de l’Agència de la Natura. Però no sembla pas encertat reduir el tema a un problema sectorial fora de context. Des d'un altre angle un titular de diari afirmava: “l’Agència de la Natura fa esclatar el territori contra el centralisme barceloní.” En la meva opinió és un titular desenfocat o, si més no, insuficient. Estem davant d’un problema en l’organització (en la mala organització) de la gestió del territori des de la Generalitat de Catalunya.
La llei de l’Agència de la Natura és una mostra, una mostra més, del costum de fer el contrari del que caldria, que no és altra cosa que gestionar de manera consensuada el territori. Medi ambient (territori) i Agricultura havien de tenir una sola veu i aquesta llei, com ja va sent habitual des de fa molts anys, fa el contrari. Aquesta manera d’actuar crea serioses disfuncions, entre altres: lleis contradictòries, desconcert per a qui ha de complir-les i malbaratament de recursos i d’infraestructures.
"La llei de l’Agència de la Natura és una mostra, una mostra més, del costum de fer el contrari del que caldria, que no és altra cosa que gestionar de manera consensuada el territori"
El món se'ns està quedant petit. D'una banda hi ha més pressió sobre els recursos: més població (gairebé 10.000 milions d'habitants el 2050) i més desenvolupament, amb un consum més exigent. D'altra banda, pràctiques inadequades han comportat danys mediambientals severs (contaminació de sòls, pèrdua de biodiversitat, etc.) i, com a resultat de les alegries en el consum de combustibles fòssils, el canvi climàtic posa en seriosa dificultat el futur. Les xifres són alarmants. No és fàcil resoldre l'equació d’atendre unes necessitats creixent amb recursos minvants. No és un tema teòric, darrere d’aquestes tensions hi ha el sofriment social, la fam, la guerra, les migracions i l’emergència de moviments polítics xenòfobs al món i, també, a casa nostra.
Els camins de la sensatesa ens parlen de la necessitat de compartir els recursos, prioritzant, especialitzant i posant límits a opcions inadequades. Això exigeix també una aposta per la solidaritat, la cooperació, la flexibilitat i la tolerància. Però, a la fi de l'equació cal quadrar els números: s'ha d'alimentar a tota la població, s’han de produir diferents productes que conformen el nostre benestar, des de roba, habitatges o smartphones, necessitem mitjans de transport i vies per utilitzar-los, cal lluitar contra el canvi climàtic, cal defensar els nostres paisatges, hem d’impulsar les energies renovables destinant espais a instal·lacions fotovoltaiques o a molins de vent, és essencial que conservem la biodiversitat de la natura, que és la nostra principal biblioteca d’oportunitats i, en general, cal defensar el medi ambient. És a dir som davant d’un problema complex que solament pot resoldre’s amb respostes complexes. Les solucions òptimes, les millors decisions, sempre deixaran un regust insuficient, en tant que seran resultat de consensos raonables al si d’una escala flexible de prioritats.
Tanmateix, la Generalitat de Catalunya ha organitzat de manera separada la defensa del medi ambient i la gestió productiva dels actius biològics del territori. Així no calen els consensos. S’ha dotat als serveis de medi ambient d’una poderosa capacitat de decisió desvinculada de l’”inconvenient” d’atendre les necessitats de la producció bioeconòmica i se l’ha dotat així d’una capacitat de bloqueig no consensuat front a iniciatives en l’àmbit de la producció. La Llei de l’Agència de la Natura n’és un nou exemple. A diferència de Catalunya, el Govern espanyol fins ara havia agrupat els dos àmbits d’agroalimentació i medi ambient, però el nou govern de coalició PSOE-Podemos ha separat novament els dos àmbits, la qual cosa probablement serà un dels focus de tensió en aquesta coalició.
La gravetat certa dels impactes mediambientals ha generat respostes a la defensiva. Respostes a vegades molt simplistes, articulades amb uns pocs eslògans i a vegades amb exageracions interessades que o bé tracten de reinventar el passat o bé estableixen alguns objectius que esdevenen “inqüestionables” però difícils de compatibilitzar amb altres necessitats igualment importants. Es tracta a vegades de propostes esteticistes, utòpiques i, com a tals, insostenibles. Però aquest tipus de formulacions estan tenint una creixent influència en la cultura urbana i han trobat en l’espai de la gestió del medi ambient una potent forma d’expressar-se. Des de la distància és fàcil imaginar paradisos. I alhora és senzill identificar els culpables. Així a l'agricultura i als agricultors, des d'aquesta mirada idealitzada, se'ls ha tractat com a culpables i se'ls ha assenyalat com a objectiu de menyspreu social. S’ha preferit la confrontació entre bons i dolents en comptes de buscar solucions. Al contrari s’ha alimentat la falta de respecte amb un seguit de tòpics, fake news i incoherències.
"Les eleccions no es guanyen prometent realitats complicades i a Catalunya el relat del paradís no tan sols ha trobat acollida sinó que s’ha dotat d’un espai de poder, financerament ben dotat"
Aquest simplisme pot esdevenir hipocresia quan es disposa de la nevera plena sense necessitat de preguntar-se com han arribat allà els aliments. De fet, en un entorn polític i culturalment immadur, els paradisos són de més bon vendre. Les eleccions no es guanyen prometent realitats complicades i a Catalunya el relat del paradís no tan sols ha trobat acollida sinó que s’ha dotat d’un espai de poder, financerament ben dotat. Des d’aquest espai es poden defensar les propostes sense contrast amb la realitat, sense haver de consensuar amb els reals gestors del territori que ens alimenten i sostenen el nostre benestar.
No és senzill produir aliments suficients i assequibles per a tothom. Però hi ha un camí present d’avenç cap a formes més sostenibles amb l’ajut de la tecnologia i l’agroecologia, és un camí complex i que requereix temps per transitar-lo. És un camí liderat per la Unió Europea i que els nostres agricultors segueixen escrupolosament. Cal donar-hi suport des dels diferents àmbits sectorials i culturals. Pel bé del país, per a l’impuls d’una economia sostenible, per la defensa del medi ambient i per la dignitat dels qui garanteixen la nostra alimentació cal una sola veu al Govern de la Generalitat de Catalunya entre medi ambient i agricultura.