"No fas 500 milions d'amics sense guanyar-te alguns enemics". El lema que Columbia Pictures va estampar sobre la cara de Jesse Eisenberg -en un dels cartells promocionals més lletjos dels últims anys- ressalta el que ja es pot intuir d'una pel·lícula dirigida per David Fincher: aquest no serà un biopic accessible. Per començar, perquè en realitat no és només un biopic. The Social Network (2010) no aspira a explicar la història de la creació de Facebook, sinó a aprofundir sobre un fenomen. Encara que es mencioni la terminologia informàtica, a Fincher no li interessa tant el codi font de la xarxa social com l'obscura ombra sobre la qual Mark Zuckerberg va construir l'imperi més gran d'aquest segle.
Per assolir aquest objectiu va comptar amb Aaron Sorkin, potser el millor guionista dels nostres temps. Creador d'obres mestres narratives com The West Wing, A Few Good Men o Moneyball (de la qual en parlarem més endavant), segurament aquest és el seu millor treball i, de fet, ha estat l'única pel·lícula de la història que ha guanyat tots els premis professionals en la categoria de guió. En aquest cas, Sorkin va decidir basar-se en el llibre The Accidental Billionaires, de Ben Mezrich.
El missatge queda claríssim des de la primera escena, on veiem un jove Zuckerberg (interpretat per Eisenberg) humiliar Erica Albright (interpretada per Rooney Mara), una noia que en el fons li agradava, a un bar universitari. Tot seguit, ella es cansa i marxa, motiu pel qual ell decideix dedicar-li una entrada al seu blog on comparteix totes les seves intimitats, juntament amb un seguit d'insults i menyspreus. Amb aquestes dues escenes, Fincher ens deixa clar que el seu Zuckerberg és un profund narcisista i misogin, incapaç de tenir una conversa amb un ésser humà que no transcorri per on ell vol, i menys encara si es tracta d'una dona.
Abans de crear Facebook, Zuckerberg va fer Facemash, un web interactiu on comparava el físic de companyes d'universitat
Tot succeeix molt de pressa, com si aquella discussió amb Albright activés un ressort que impulsés Zuckerberg a crear una xarxa social. Aleshores era octubre de 2003, i aquest concepte ni tan sols s'havia inventat. Però li quedaven hores: concretament, aquella nit en una habitació de la Universitat de Harvard, Zuckerberg programa Facemash, un web interactiu on comparava el físic de companyes d'universitat. El visitant només havia de fer clic a la foto que més atracció li despertava. Tot un fenomen que es va produir de debò i que va fer caure els servidors del centre pel col·lapse de gent.
El portal era molt simple, però va servir com a entrada a un projecte més gran que els bessons Winklevoss li van proposar a Zuckerberg. La idea era crear un web de cites exclusiu per a alumnes de Harvard. Zuckerberg va accedir a programar-lo, però mai ho va fer. En comptes d'això, va escalar el projecte i va pensar en la idea de crear un lloc que connectés a persones de tot el món: The Facebook. Quan va parir la idea, li podria haver dit als germans Winklevoss, però va decidir mantenir-ho en secret amb el seu millor amic Eduardo Saverin (interpretat per Andrew Garfield), amb qui després va muntar el negoci. Aquí trobem més trets de la personalitat de Zuckerberg, una persona egoista, desconfiada i que sentia una gran repulsa per les persones d'un estatus social superior al seu.
La fórmula Sorkin
Tots aquests fets es narren d'una forma molt ràpida, a partir d'una combinació única que Sorkin domina a la perfecció. Els seus guions estan plagats de frases curtes i enginyoses, un ritme molt accelerat, ironia i moltíssims temps verbals. És una fórmula que ningú implementa com ell, i que reforça constantment. L'espectador mai se n'adona, però els personatges repeteixen conceptes i situacions per assegurar-se que la gent no es perdi en la complexitat d'una trama i, sobretot, que no s'avorreixi. La pel·lícula dura 2 hores, però pràcticament no hi ha temps de mirar el rellotge.
La disputa entre Zuckerberg i els germans Winklevoss presenta un debat interessant pel que fa als drets de propietat intel·lectual a l'hora de constituir una empresa. Un cop creat Facebook, la parella va denunciar el seu creador per aparentment haver-se aprofitat del plantejament del seu projecte. Però a Zuckerberg tot plegat li semblava ridícul. "Si Facebook era la vostra idea, llavors per què no el vau crear vosaltres?", els va reclamar enmig del plet. Una frase aparentment senzilla, però que amaga molts detalls.
Primer de tot, l'únic que els Winklevoss van compartir amb Zuckerberg va ser el concepte de la xarxa social. En aquest cas, un portal de cites en un circuit tancat, amb el domini .edu. Si mirem Facebook, podem comprovar que es tracta d'un web molt més complet i, per tant, més complex de programar. Això últim també és un detall a valorar. I és que un pot tenir una idea, però si no la registra o no la materialitza, es queda en una simple proposta llançada als quatre vents. Zuckerberg la va aterrar i la va convertir en una realitat, i ho va fer sense aprofitar-se de cap codi, secret o instrucció per part dels Winklevoss.
Els fets són els fets, però l'ètica mereix una discussió a part, i el que va fer Zuckerberg no va ser gens exemplar. De fet, durant tota la pel·lícula se'ns mostra com un home fred i solitari, fins i tot capaç de sentir gelosia perquè el seu millor amic aconsegueix feina a una firma important mentre ells creaven Facebook. A Zuckerberg no li va agradar gens, i més tard el va trair amb l'objectiu d'eliminar la seva participació accionarial de l'empresa. Al final, el protagonista acaba triomfant exclusivament pel seu talent a l'hora de programar i de manipular a les persones al seu gust. En cap moment veiem una escena tendra o humana. I acabem la pel·lícula preguntant-nos si el creador de Facebook té vida a banda del seu gegantí projecte empresarial.
L'obra mestra de Fincher
Més enllà de l'impressionant guió de Sorkin, hi ha diversos elements cinematogràfics que eleven The Social Network a la categoria d'obra mestra. De fet, la pel·lícula va guanyar 3 Oscars (guió, música i muntatge) i va rebre 8 nominacions, i hi ha qui creu que aquesta és la millor cinta mai rodada per Fincher, per davant de Se7en, The Fight Club o Zodiac.
La història desplaça el director de la seva zona de confort. A Fincher li agraden els thrillers i la tensió, i era molt complicat introduir aquests conceptes en una història tan aparentment plana com The Social Network. Per aquesta raó era tan important comptar amb un guió i una estructura narrativa que igualés les seves obres anteriors. Tot i això, veiem molts recursos que el cineasta havia fet servir prèviament, com el subtilíssim moviment de càmera, els plànols oberts o la paleta de colors que utilitza.
Clarament, el groc pur ha sigut el color que ha marcat la carrera de Fincher, ja que aporta lluminositat i tensió, alhora que permet realçar en escena altres tonalitats més vives com el blau o el vermell. És curiós com en una pel·lícula sobre Facebook, veiem un predomini del color groc a les oficines de l'empresa abans que el mateix blau corporatiu. Aquest apareix, però amb menys presència. Com és habitual, els interiors de Fincher sempre estan dominats per aquest color, però especialment en aquella època en què venia de fer Zodiac, una cinta amb una gamma de color molt similar.
Una altra característica de Fincher és la nit. Al cineasta estatunidenc li encanta gravar a la foscor, sobretot perquè les seves pel·lícules solen anar relacionades amb la incertesa i la inseguretat, i l'obscuritat de la nit sempre transmet això. A més, les tonalitats opaques permeten jugar molt amb els elements que veiem en pantalla.
En aquest punt és important mencionar l'ús del CGI per part del director. Aquest recurs no és tan conegut per a l'espectador, però Fincher és el gran pioner de la digitalització d'espais i objectes al cinema d'autor de Hollywood. El seu domini de la tecnologia el va portar a debutar a la pantalla gran amb Alien 3 amb només 30 anys, un fet que hagués estat impossible sense aquesta expertesa. Un dels fets més curiosos de The Social Network és que compta amb més CGI que Godzilla, i es pot trobar en objectes que realment no hi eren al set de gravació o bé en escenes senceres, com ara la de la competició de rem que perden els germans Winklevoss.
Un dels fets més curiosos de 'The Social Network' és que compta amb més CGI que 'Godzilla', i es pot trobar en objectes que realment no hi eren al set de gravació o bé en escenes senceres
Finalment, a banda del toc de ficció que Fincher i Sorkin aporten a la història, la pel·lícula tanca amb un desenllaç fidel als fets reals. Zuckerberg va constituir Facebook, el projecte empresarial més exitós del que portem de segle, i va introduir un concepte que va revolucionar la societat moderna. Però a canvi, ho va perdre tot: la dignitat, perquè va haver de pagar els seus arxienemics, els bessons Winklevoss (avui milmilionaris gràcies al negoci de les criptomonedes); el seu millor amic Eduardo, a qui també va indemnitzar; i, sobretot, es va quedar sol. Una conclusió que veiem a l'última escena, quan, després d'haver triomfat, Zuckerberg decideix afegir a Facebook a Erica Albright. Espera i espera, però ella mai accepta la seva sol·licitud. Sembla ironia, però durant uns anys, el creador de la xarxa social més gran del món no va tenir cap amic.