Directius d'èxit que acaben malament
16
de Maig
de
2017
No és fàcil tenir èxit. Els que ho aconsegueixen hi arriben després de molts anys d'esforç i feina ben feta. I els que aconsegueixen que l'èxit es mantingui es caracteritzen per seguir amb humilitat i apostant per totes les pràctiques que els han permès complir els objectius que s'havien proposat. Això vol dir apostar per les persones, el talent, l'excel·lència o la innovació.
Però entre els empresaris d'èxit n'hi ha una part que acaba malament com a conseqüència de males pràctiques, o fins i tot fraus. Podem recordar alguns casos de persones que van ser guardonades com a empresaris de l'any o premis similars; i dels quals poc després es van descobrir delictes:
En casos com els esmentats, hi un patró que es repeteix. Al principi l'empresari aconsegueix l'èxit amb molt d'esforç. Poc després és un empresari molt reconegut que rep tot tipus d'elogis i guardons. Normalment són persones amb tendència a l'egocentrisme i a l'excés d'exposició als mitjans de comunicació.
Molts polítics volen ser a prop seu (i viceversa) mentre l'èxit els emborratxa. Tot plegat amb un excés de diversificació i d'adquisicions d'altres empreses que són ruïnoses. Quan apareixen els primers resultats negatius, en lloc de reconèixer-ho i prendre mesures, s'opta per fer fraus comptables.
Tot plegat acaba per augmentar l'operativa en paradisos fiscals i l'empresari roba diners. Això provoca que augmentin les pèrdues i l'endeutament, amb els membres del Consell venent les seves accions abans que es desplomin. Quan esclata l'escàndol arran de la confessió d'algun empleat o al suspendre els pagaments de deute, comença el procés judicial que acaba amb la presó i les multes.
Al final molts d'aquests directius queden en l'oblit, encara que alguns d'ells tornen a repetir les seves malifetes. En altres països, sobretot als Estats Units, alguns d'aquests directius han renascut com a conferenciants de temes relacionats, curiosament, amb l'ètica.
Però entre els empresaris d'èxit n'hi ha una part que acaba malament com a conseqüència de males pràctiques, o fins i tot fraus. Podem recordar alguns casos de persones que van ser guardonades com a empresaris de l'any o premis similars; i dels quals poc després es van descobrir delictes:
- Ken Lay, President d'Enron, va ser nomenat empresari de l'any per l'Associació d'Antics Alumnes de la Stanford Business School uns anys abans del 2001 quan Enron va fer fallida.
- Calisto Tanzi, President de Parmalat (va fer fallida el 2003), va rebre els guardons de Cavaliere del Lavoro in 1984 i Cavaliere di Gran Croce Ordine al Merito de la República Italiana el 1999 per part del President Giorgio Napolitano.
- Richard Fuld, President de Lehman Brothers (que fa ver fallida el 2008) va ser empresari de l'any als Estats Units el 1987.
En casos com els esmentats, hi un patró que es repeteix. Al principi l'empresari aconsegueix l'èxit amb molt d'esforç. Poc després és un empresari molt reconegut que rep tot tipus d'elogis i guardons. Normalment són persones amb tendència a l'egocentrisme i a l'excés d'exposició als mitjans de comunicació.
Molts polítics volen ser a prop seu (i viceversa) mentre l'èxit els emborratxa. Tot plegat amb un excés de diversificació i d'adquisicions d'altres empreses que són ruïnoses. Quan apareixen els primers resultats negatius, en lloc de reconèixer-ho i prendre mesures, s'opta per fer fraus comptables.
Tot plegat acaba per augmentar l'operativa en paradisos fiscals i l'empresari roba diners. Això provoca que augmentin les pèrdues i l'endeutament, amb els membres del Consell venent les seves accions abans que es desplomin. Quan esclata l'escàndol arran de la confessió d'algun empleat o al suspendre els pagaments de deute, comença el procés judicial que acaba amb la presó i les multes.
Al final molts d'aquests directius queden en l'oblit, encara que alguns d'ells tornen a repetir les seves malifetes. En altres països, sobretot als Estats Units, alguns d'aquests directius han renascut com a conferenciants de temes relacionats, curiosament, amb l'ètica.