El Mundial del Qatar que comença avui en ple novembre generarà una inaudita aturada en el futbol de clubs. Un parèntesi insòlit com aquest és un bon moment per fer balanç i reflexionar, i el Barça no n’ha de ser una excepció per molt que el focus mediàtic se centri en els partits de seleccions que aculli aquell petit país de l’Orient Mitjà. D’ençà de la victòria del president Joan Laporta a les urnes i de l’arribada de Xavi Hernández a la banqueta, l’entitat continua en un procés de reconstrucció esportiva i econòmica amb molts interrogants i dubtes encara per resoldre. Essencialment, es condensen en tres àmbits: l’esportiu, l’econòmic i el futur de l’Espai Barça.
Primer equip de futbol
La pausa en les competicions de club té lloc en un plàcid moment per a l’equip de Xavi Hernández, que ostenta el lideratge a la Lliga després d’una meritòria victòria al camp de l’Osasuna. No obstant aquest bon regust de boca, un balanç esportiu de la part de temporada disputada fins al novembre no pot obviar que l’equip no ha tingut la talla quan s’ha enfrontat a conjunts d’alt nivell, com el Bayern de Munic, l’Inter de Milà o el Reial Madrid. Agradi o no, la Lliga està plena de conjunts d’un nivell baix, i això genera un miratge entre l’afició blaugrana i els mitjans de comunicació. En la competició estatal, es guanya amb certa placidesa, amb marcadors prou amplis i sovint amb la porteria a zero, la qual cosa transmet la falsa sensació que l’equip sí que és competitiu, però el Bayern de Munic no és l’Almeria i és quan ens visita una formació com la bavaresa que ens adonem que el rei va despullat.
L’equip no ha tingut la talla quan s’ha enfrontat a conjunts d’alt nivell
En aquest sentit, no pot ser excusa que no s’hagi reforçat l’equip, perquè en el mercat d’estiu s’han invertit més de 150 milions en fitxatges que se sumen als 55 que va costar l’arribada de Ferran Torres a la finestra d’hivern de la temporada anterior gràcies als diners frescos ingressats per la venda d’actius de l’entitat. Amb una inversió d’aquesta magnitud i una base de jugadors joves prometedora, és injustificable l’eliminació de la Champions League i el descens a l’Europa League per segon any consecutiu.
De fet, la política de fitxatges deixa molts interrogants. Per ara, només Lewandowski i Koundé han rendit en consonància amb les expectatives generades, però altres futbolistes com Raphinha i Ferran Torres, entre les quals s’han invertit més de 110 milions d’euros, no han estat a l'altura. El temps dirà si s’ha encertat amb ells i amb altres com Kessié, Marcos Alonso o Christensen. Mentrestant, ens preguntem qui marca realment la política de fitxatges, traspassos i cessions. És Xavi Hernández? Mateu Alemany? Jordi Cruyff? Laporta? Rafa Yuste? La comissió esportiva on hi ha un exjugador d’handbol com Enric Masip? El representant Jorge Mendes? Deco? Per posar un exemple, el capítol de la renovació de Dembélé va deixar al descobert una disparitat de criteris preocupant. Xavi es va encaparrar en la renovació de l’extrem francès mentre Alemany no n’era partidari i el club fitxava un jugador de característiques similars com Raphinha, representat per Deco, que amb l’aval de Jorge Mendes s’encarrega de controlar el mercat brasiler per al Barça.
A l’espera d’un salt endavant de l’equip a partir de finals de desembre que li permeti guanyar el màxim de títols en joc, focalitzar les responsabilitats en les noves incorporacions o en els despatxos seria una anàlisi incompleta. Tot i que el consens amb la figura de Xavi com a entrenador resisteix, més dubtes genera l’equip d’assistents del qual s’envolta. La majoria d’ells, entre els quals el segon entrenador i germà de Xavi Hernández, tenen un currículum amb poca o nul·la experiència en equips de primer nivell tant d’assistents com de futbolistes. Els sis mesos de competició que afrontarà el Barça un cop es torni a posar en marxa la competició determinaran si Xavi i els qui l’envolten aproven o suspenen aquesta temporada.
Situació econòmica
L’aturada d’hivern arriba amb els comptes de la temporada passada i el pressupost de l’actual acabats d’aprovar pels socis de l’entitat, fet que suposa un aval per a la junta directiva a l’hora de gestionar el club amb tota la pau social desitjable. Que això sigui així no implica que la tranquil·litat hagi arribat al compte de pèrdues i guanys del club blaugrana, perquè realment el Barça continua vivint al caire de l’abisme. En altres paraules, en l’any i mig de gestió de Laporta no es pot dir que la situació financera hagi millorat i que l’entitat s’hagi allunyat del risc de fallida i conversió en societat anònima. En absolut. L’oxigen financer que ha permès a Laporta treure el talonari per contractar futbolistes d’arreu del món no procedeix de cap filó descobert del bell nou, sinó que prové fonamentalment de dos llocs: d’una banda, d’avançar diners del futur, és a dir, cobrar ara el que cobraríem els anys vinents (i que, per tant, deixarem de cobrar); i d’altra, de vendre patrimoni, com és el fet d’acceptar socis externs en societats que fins ara pertanyien 100% al club. Si es vol ser rigorós amb la valoració del present i del futur del Barça, cal saber que un cop descomptat l’efecte de les cèlebres palanques el compte d’explotació barcelonista continua essent una història força tètrica, perquè segons diu el pressupost, la temporada 2022/23 es facturarà més o menys el mateix que es va facturar la temporada anterior, però les despeses seran més elevades, de manera que el gap de pèrdues es fa encara més gros. Per aturar el deteriorament de la solvència de l’entitat, el primer que cal fer és aturar la fuita de les pèrdues anuals i això no s’està fent. Per altra banda, es podria pensar que l’esmentada activació de palanques ha tingut un efecte transcendent en la situació patrimonial del Club, però resulta que això tampoc no s’ha produït, perquè la gran espasa de Dàmocles continua allà, penjant sobre la caròtida barcelonista en forma de deute, una amenaça que no s’ha reduït tant com ens podríem esperar.
Realment el Barça continua vivint al caire de l’abisme
L’economia blaugrana és tan feble que les conseqüències del seu xoc imminent amb un iceberg anomenat “Espai Barça + trasllat a Montjuïc” poden tenir conseqüències molt funestes per al futur del club. Algunes d’aquestes les analitzarem separadament en el següent apartat dedicat a la reforma del Camp Nou i les seves derivades.
Espai Barça
Malgrat que estigui intrínsecament lligat a la salut econòmica del club, l’Espai Barça mereix un comentari a banda. Són moltes les preguntes sense resposta sobre la remodelació del Camp Nou, la construcció del Nou Palau Blaugrana i el respectiu finançament a menys de vuit mesos per al trasllat del primer equip de futbol a Montjuïc. Només informacions periodístiques puntuals han tret una mica l’aigua clara de l’actual escenari encara que ja hagin començat els treballs amb l’enderrocament d’una part la tercera graderia de gol sud i la retirada del videomarcador electrònic d’aquesta mateixa zona de l'estadi.
Les primeres incògnites recauen sobre el finançament. Com estan les negociacions per obtenir fins a 1.500 milions d’euros per executar-ne les obres? Per què es triga tant a fer l’anunci? És cert que els prestadors volen deixar al marge el Nou Palau Blaugrana i només finançar el Nou Camp Nou? Per què no s’ha plantejat cap fórmula, per petita i simbòlica que fos, en la qual els socis haguessin pogut aportar una part del finançament malgrat que en una assemblea la directiva va dir que ho estudiaria?
Són moltes les preguntes sense resposta sobre la remodelació del Camp Nou
Als dubtes econòmics se li sumen els enigmes sobre l’impacte en la massa social barcelonista. A menys d’un any del trasllat a Montjuïc, es desconeix l’ocupació final que oferirà l’estadi municipal ni quants abonats del Camp No hi tindran seient. El mateix vicepresident econòmic, Eduard Romeu, va explicar que no es disposarà dels inicials “56.000 seients perquè l’adequació de l’Olímpic pot rebaixar substancialment la cabuda d’aficionats si volem que tothom disposi de bona visibilitat” en una conversa amb la Milanesa de Messi. Fins i tot algunes informacions posteriors, com una del diari Ara, apunten que l’aforament podria limitar-se a 40.000 espectadors. Si és així, què es farà amb els 45.000 abonats que no puguin anar a veure l’equip si així ho desitgen? Com combinarà a Montjuïc el club els preuats ingressos de ticketing, la immensa majoria dels quals procedeixen de les masses turístiques que envaeixen Barcelona, amb el dret dels abonats a veure el primer equip? Hi haurà rotació entre els abonats? Qui tindrà preferència per tenir seient: qui faci més anys que és abonat o qui tingui la butaca en una zona concreta del Camp Nou? Algú pot explicar amb pèls i senyals per què és preferible jugar a Montjuïc en lloc de conviure amb la reforma mentre es juga al Camp Nou? Quina seria la capacitat temporal del Camp Nou si s’optés per fer les obres i jugar-hi alhora? Si tingués lloc el retorn de Leo Messi a l’entitat, l’astre argentí s’acomiadaria dels socis i abonats en un estadi on difícilment cabrien més de 45.000 persones? Com passa amb els Deu Manaments, que es resumien en dos, les conseqüències socials de la mudança a Montjuïc es podrien comprimir en una sola qüestió: la directiva de Laporta té ben planificat aquest trasllat o recorre a l’habitual improvisació a Can Barça?
