26 d'abril.
Els meus fills no estan desesperats per eixir al carrer; un és major de 13 i no pot encara i l'altra prefereix dormir fins a l'hora de menjar. Així que la meua eixida amb xiqueta d'una hora i no més d'un quilòmetre de casa, haurà d'esperar, potser, a la vesprada.
A les 11 isc, com cada dia, amb Bowie. A 300 metres de casa tenim un barranc que s'estén fins a San Antonio de Benagéber, un entorn natural molt valorat per als qui estimem la natura i els llargs passejos i també per a la companyia immobiliària britànica Intu, que porta anys volent projectar el major centre comercial d'Espanya –i segons ells, d'Europa- ocupant un milió de metres quadrats de pins, garroferes i arbustos. Els 375.000 metres quadrats que pretenia edificar amb 300 locals i 80 bars i restaurants tampoc sobreviuran a la pandèmia, a més que no havien aconseguit consens polític per a executar el macro projecte. Molts sospirem alleujats.
Mentre Bowie persegueix als conills que porten setmanes campant a paler pel parc del costat de casa, veig a famílies endinsant-se en el barranc. El tràfec és notori i nou.
M'he acostumat a passejar en silenci, sense el soroll dels cotxes de la pista d'Ademuz i de la carretera de Manises que, en condicions normals, se sent a quasi qualsevol hora del dia. Porte setmanes passejant sola, envoltada d'un brunzit intens d'abelles –una cosa insòlita en els 10 anys que visc ací- i sense una sola veu de xiquets. I això és el primer que he notat hui en eixir al carrer.
“Papà, corre, veuen!”, “juguem a l'amagatall”? “mama, per ací no havíem passat mai!”. Riures de xiquets de totes les edats –fins als 13?-, patinets pel parc, bicicletes, motxilles.
En ser una zona extensa, és difícil que no es guarde la distància de seguretat i tot sembla indicar que les famílies estan sent responsables. Potser estem més prop d'acabar amb això, he pensat.
M'ha cridat l'atenció l'ús tan dispar de les mascaretes. He vist famílies senceres sense ella, unes altres que la portaven tots i, fins i tot, alguns amb guants. Si tots consultem la mateixa informació, per què no hi ha un patró comú?
Marián García, @boticariagarcia en xarxes, ha publicat aquesta setmana un llibre gratuït titulat 123 Preguntes sobre Coronavirus, on explica que les mascaretes només són necessàries si no es podrà mantenir la distància de seguretat en el treball, en la compra, en espais tancats o al carrer. A més de què les autoritats no es cansen de repetir-ho. Però ha sigut en arribar al meu carrer quan he començat a entendre que no tots lligen, ni escolten. Ni respecten.
A les 12 del matí, la vorera que porta cap al centre de la urbanització estava tan abarrotada com qualsevol carrer comercial d'una gran ciutat. Increïble. He pujat a casa emmurriada i quan he començat a rebre les fotos del primer assaig de desescalada en els meus grups de WhatsApp, és quan m'he adonat que no hem entés res.
Fotos fetes per amics, per veïns, fotos que mostren aglomeracions en carrers i parcs, gent asseguda en els passejos marítims, en el vell llit del riu Túria. Però, què ens passa? La xifra de morts de cada dia ja no ens afecta? De debò no hem aprés res? Això és el que farem en la desescalada?
A les 15.36 isc de casa amb Julia i amb Bowie. Mòbil en mà, ens endinsem en el barranc fins que aconseguim el quilòmetre de distància. No hi ha ningú perquè plou. Tornem una hora després i continua plovent. Gruny perquè als que tenim gos ens critiquen per eixir sovint durant el confinament. Curiós que quan plou a bots i barrals ningú ens pregunta què fem al carrer amb el gos. En fi.
Són quasi les 20 i ja no se senten veus de xiquets al carrer; només se sent algun gos bordar al lluny.
En breu començaran els aplaudiments i els “Resistiré” des dels balcons.
Se'ns donen bé les etiquetes, se'ns donen bé els gestos des de les nostres cases, però quan es tracta de demostrar que som responsables per a fer un pas cap al final d'aquesta situació, la caguem.
No hem entés res.