Cinc hores de reunió del Consell de ministres per a traçar un pla de desescalada en quatre fases. Cinc hores per a posar-se d'acord. I quan finalment Pedro Sánchez comunica els detalls del pla, comença el devessall de tuits i comentaris en els mitjans socials de milers de ciutadans i ciutadanes preguntant qüestions essencials que tot un equip de Govern no ha tingut en compte en cinc hores de reunió. Cinc. Quan podré veure a la meva família, nuvi, àvies, fills, amigues? Aquesta és LA pregunta.
Una vegada més, després que el president del Govern expliqui les mesures de l'ara Pla per a la transició cap a una nova normalitat, fonts de l'Executiu han de sortir, poques hores després, per a precisar algunes qüestions pràctiques. Però veurem… Ningú de l'equip format per tècnics, assessors, ministres i presidents són capaços de pensar en el més obvi?
Sembla ser que les capacitats del Govern estan més centrades en inventar nous conceptes, tots ells altisonants, com desescalada total, nova normalitat, desescalada asimètrica, marcadors estratègics biosanitaris primaris i secundaris... Però de quan puc veure als meus sers estimats, res de res.
"Ningú de l'equip format per tècnics, assessors, ministres i presidents són capaços de pensar en el més obvi? Quan puc veure als meus sers estimats?"
I si els polítics que ens representen fossin substituïts per ciutadans triats a l'atzar? I si la diversitat fos més important que la suposada capacitat? Brett Hennig és el cofundador i director de la Sortition Foundation i fa campanya per a instituir l'ús de la selecció aleatòria estratificada en els governs (així és com tradueixen el terme sortition).
Com hauríem de viure junts? Com deuria un grup de persones, que viuen en una ciutat o en un continent o fins i tot a tot el món, compartir i gestionar els recursos comuns? Com hauríem de fer les regles que ens governen? Aquest activista, doctor en astrofísica, després d'anys descoratjadors en les organitzacions de la societat civil i la política, va començar a investigar les formes de xarxa de la democràcia. A més del llibre resultant de les seves recerques, The End of Politicians: Time for a Real Democracy, Hennig va fer una xerrada TEDx en 2018 a Hongria on planteja els arguments del seu Sortition Foundation.
Hennig no dubte de la democràcia sinó del seu funcionament i com és conscient que no volem renunciar a ella, la qual cosa proposa en la seva xerrada TEDx “és arreglar aquest sistema trencat, posar la diversitat de la societat en els nostres parlaments. La idea és molt simple: seleccionem gent a l'atzar i la posem en el parlament”.
Us imagineu que us trien, a l'atzar, durant dos anys, per a representar-nos a totes en el Senat? Segons Hennig, es podria estratificar per a “assegurar-nos que coincidís amb el perfil socioeconòmic i demogràfic del país i que fora una mostra veritablement representativa de la gent. El 50% serien dones. Molts d'ells serien joves, alguns serien vells, uns pocs serien rics, però la majoria serien gent comuna com tu i com jo. Això seria un microcosmos de la societat. I aquest microcosmos simularia com pensaríem tots, si tinguéssim el temps, la informació i un bon procés per a arribar al quid de la qüestió moral de les decisions polítiques”, argumenta Hennig. El millor de tot és que encara que no estiguis en aquest grup, algú de la teva edat, algú del teu gènere, algú de la teva ubicació i algú amb els teus antecedents estaria en aquest parlament. Seria perfecte?, es pregunta l'orador. La resposta és no. Seria millor? La resposta és sí.
"Us imagineu que us trien, a l'atzar, durant dos anys, per a representar-nos a totes en el Senat?"
Ahir, abans de la roda de premsa de Sánchez i la seva càbala, un grup de 27 persones debatem en un TED Circles -organitzat per TEDxValència- sobre aquesta xerrada de Brett Hennig i les propostes que fa en la seva intervenció. “Potser es podia començar per una segona cambra en el nostre parlament, plena de gent triada a l'atzar... un senat de ciutadans, si es vol”.
Ja existeixen campanyes actives per a crear un senat de ciutadans a França i una altra a Escòcia. “Això seria com un cavall de Troia just en el cor del govern. I després, quan sigui impossible tapar les esquerdes del sistema actual, hem de fer un pas endavant i substituir les eleccions per la selecció aleatòria”.
Es diu comunament que quatre ulls veuen més que dos. Si els que ens governen no són capaços de veure l'obvi amb tots els seus ulls assessorats -que són bastants més de quatre- potser hauríem de plantejar-nos que la diversitat, encara que sigui a l'atzar, possiblement és més garant de les nostres necessitats, inquietuds i demandes com a ciutadans.
Sona tan forassenyat com que una pandèmia paralitzi el món en ple segle XXI, veritat?