La corrupció és un dels grans problemes que ocupen moltes de les democràcies modernes. Una concepció paternalista de l'Estat, unes autoritats que pensen els recursos públics no com quelcom col·lectiu i dedicat al benestar comú sinó com un recurs al seu abast, és un dels símptomes d'una pobra qualitat democràtica. La Unió Europea contemporània roman, segons ha destacat The Economist en el seu recent estudi anual de salut democràtica, com el centre neuràlgic de la qualitat democràtica global. Amb el permís de Nova Zelanda, el continent compta amb les institucions democràtiques millor valorades per la publicació britànica. Si s'observa el rànquing de percepció de la corrupció que publica anualment l'organisme Transparency International, aquestes dades coincideixen – són els Estats europeus els que millor relació tenen amb els seus ciutadans quant al seu bon funcionament. Les notícies en l'acumulat històric no són gaire bones, però, i menys per l'Estat espanyol.
L'informe elaborat pel digital econòmic amb seu a Londres és eloqüent en aquest sentit. Tot i que els països de la Unió encara copen els primers llocs de la taula, 2022 ha estat "un nou punt baix per a la democràcia al món". L'Estat espanyol no ha estat aliè a aquesta tendència cap a la mala salut democràtica, en tant que ha caigut per primer cop de la categoria de democràcia plena a la de democràcia defectuosa – juntament, val a dir, amb veïns europeus com Itàlia, França o Portugal. Espanya ha caigut, així, per sota del vuit (7,94) en la qualificació de la seva salut democràtica per primera en més de dècada i mitja que es porta elaborant aquest informe. Si s'observa la seva posició en el rànquing de percepció de la corrupció que surt de l'estudi de l'organisme de transparència, per la seva banda l'Estat es situa amb una valoració de 61, una caiguda interanual modesta, de només dos punts, però que marca, afirmen "una mala tendència" per a la forma en què els ciutadans veuen la neteja de les seves institucions.
La correlació entre ambdues magnituds no es queda, però, a l'Estat espanyol. Començant per les bones notícies, es pot veure com, amb meridiana claredat, els països que The Economist considera que compten amb democràcies de millor salut – els que entén el digital britànic que arriben al llindar de democràcies plenes – són també els que ocupen les primeres posicions en l'estudi de corrupció de Transparency International. Si s'observa la taula elaborada pel digital britànic, la democràcia més saludable del món seria Noruega, que tot i que perd unes dècimes en la seva puntuació global, es manté al capdavant de la classificació amb una valoració de 9,75. La monarquia nòrdica assoleix, per la banda de la transparència, una qualificació de 85 pel que fa a la percepció de la corrupció, el que el situaria quart en la classificació. Països com Dinamarca (9,09 en salut democràtica per 88 en transparència); Suècia (9,26 per 85) o Finlàndia (9,27 per 88) repliquen aquesta tendència: els països europeus amb millor salut democràtica són també aquells que els seus ciutadans perceben com més nets.
L'acumulat històric negatiu que mostra l'Estat espanyol es pot resseguir també en alguns dels seus veïns més propers, molt més comparables que els països nòrdics – o països centreeuropeus com Alemanya o els Països Baixos. Un dels estats europeus que acompanya Espanya en la seva caiguda a la categoria de democràcia defectuosa és França, que també veu la seva qualificació reduïda per sota dels vuit punts (7,99) en l'informe de The Economist d'enguany. Igualment, la república francesa també registra una caiguda a l'índex de transparència, fins als 71 punts, que la col·loca per sota de països com l'Uruguai o el Japó, i molt lluny dels referents europeus en aquest àmbit. Els casos espanyol i francès troben rèpliques a Portugal, Itàlia o Grècia, la caiguda dels quals en la gràfica de salut democràtica va acompanyada d'un lleuger enfonsament en la percepció de la corrupció en les seves institucions.
Tendències internacionals
Oceania i Nord-amèrica són, segons els estudis d'ambdues organitzacions, les altres regions que, tot i els dubtes i els retrocessos democràtics detectats durant els anys de la pandèmia, conserven una relativament bona salut institucional. Els Estats Units, igual que França o l'Estat espanyol, cauen a la categoria de democràcia defectuosa, amb una valoració encara inferior a la dels països de l'Europa occidental, un 7,85. Quant a la percepció de la corrupció, es troba poc per sobre de l'Estat, amb 67 punts, al nivell de Xile o Barbados i per sota de Taiwan. El Canadà, per la seva banda, s'apropa més al centre d'Europa que al vessant occidental del continent, amb una percepció de la transparència institucional al nivell del Regne Unit o Hong Kong (74) i una qualificació de salut democràtica superior, per exemple, a la d'Alemanya (8,85).
A l'Amèrica Llatina apareixen dos referents clars: l'Uruguai i Xile. El país del nou president Gabriel Boric s'apropa a la categoria de democràcia plena amb una qualificació per The Economist de 7,92 punts, just per sota de l'Estat espanyol i per sobre dels Estats Units. Quant a la percepció de la corrupció, el país andí assoleix una puntuació de 67 punts, per sobre de la majoria de l'Europa mediterrània. Quant a la República Oriental, la seva valoració de qualitat democràtica és equiparable a referents com el Japó o el mateix Canadà, amb un 8,85, enmig de la categoria de democràcia plena. Com també passa en gran part dels casos comparats, també es troba en una posició còmoda pel que fa a la percepció de la corrupció, amb 73 punts. Val a dir, però, que la majoria dels països de l'Amèrica Llatina entren dins l'espectre de règims democràtics, segons la interpretació de The Economist.
La salut democràtica dels països va de la mà, de nou, a la concepció de l'Estat que tenen les seves autoritats – i a com es percep aquesta concepció des de la població. Règims que, des del punt de vista occidental, es perceben com autoritaris, com l'Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units o Myanmar ocupen també les darreres posicions en percepció de transparència institucional; mentre que els líders democràtics del món – Austràlia, Nova Zelanda, el Japó o els països nòrdics – compten amb la confiança ciutadana en el funcionament de la seva burocràcia i la bona fe dels seus càrrecs electes. La ciutadania contemporània, com demostren els estudis de The Economist i Transparency, és conscient i capaç d'analitzar la salut de les seves democràcies – una salut encara sòlida als epicentres del nord global, però que mostra tendències, com a mínim, poc esperançadores.